|
Alfred Rubio de Castarlenas  Em quedo sol. M’envolto de silenci. Acluco els ulls. I m’estiro a la catifa i poc després... La pell s’oblida que alguna cosa la sosté. Em sembla que suro. Ni el cos sento ni ell sent cap dels seus porus. No penso en res. Només, sento que existeixo! Existeixo! sense ni tan sols dir aquesta paraula i a poc a poc... Com onades suaus a la platja, puja a la ment i es fa pensament aquest existir enmig del no-res. Sóc! Tot i que la paraula gairebé destorba per sentir el que sentim en les entranyes. Només és un crit a la gola: Sóc! I abans no existia... Quina sorpresa en el meu ésser, de ser. Quina calma! D’un salt, un sense saber perquè, s’aixeca. Gairebé d’un cop, torno a obrir la finestra. Es reneix a la llum que a fora, ja esperava. I veig el Sol, les coses, totes germanes en l’existència! Cada matí els homes, siguin quins siguin, poden sentir el mateix a l’albada: existeixo! Existeixo! Després, en la llarga vida ens haurem emmollat molt diferents, però tots tenim el tresor comú que ens viu i exalta. Ser ésser! Som cims molt alts enmig del desconegut. No ens manca res per ser alguna cosa en comptes de no-res. que passen. I aquest existir, quin esclat de llum en les mirades! Enllacem les mans amb gran goig per començar la dansa. I quin misteri ens sosté en aquesta plaça de l’ésser que som que no era? Aquesta aigua clara d’estar essent, qui ens la donà? ...I aquesta tremolor que puja com proesa i dóna vida a la vida? Oh misteri que mai no acaba! |