S'ha dit que filosofar és "quelcom" intrínsec a l'ésser i que la història de la Filosofia és la història de les diferents interpretacions de l'ésser.

Doncs bé, el realisme existencial, en aquest camp, és també un esforç del raonar. Esforç que desitja mantenir-se, en primer lloc, a l’interior de les estrictes possibilitats de la mateixa raó. És a dir, sense recórrer ni invocar res que pugui estar més enllà d'ella, com seria el cas de les creences de qualsevol tipus.

Mantenint-se dins dels seus límits i precisament per aquest motiu, el nostre raonar desitja vivament un diàleg que resulta connatural amb totes les ciències, i especialment, encara que no exclusivament amb les que, d’alguna manera, són més properes a l'Antropologia.

El realisme existencial, en fer-se cada vegada més conscient de la contingència, de la "lleugeresa de l'ésser" (per dir-ho en paraules de Kundera), duu a una autèntica humilitat òntica, que és base ferma i punt d’arrencada de tot un seguit d'actituds de l’ésser humà respecte de si mateix, del món que l’envolta i, també, en referència a tota la història.

Això esdevé també, amb freqüència, en el tema de l'ésser. Es pot dissertar sobre molts aspectes d'ell, fins i tot sense haver gaudit de la vivència, de l'experiència de l'existir més propera que és un mateix. Llavors el discurs filosòfic es fa aberrant o massa abstracte.

Unir la realitat i l'existència.

La frivolitat és precisament no donar importància a res, malgrat cada ens té en si mateix la cosa més important que es pot imaginar: el seu ser "ésser", el seu existir.

Sovint sembla que actualment no hi ha temps d’assaborir, en la solitud i en el silenci, l'evidència del fet que abans hom no era i no obstant això, ara és.

De la mateixa manera tampoc assaborim la sorpresa d'aquest "estar-existint-ara" quan abans certament no existíem. I veiem, en soledat amb la nostra raó, que si qualsevol detall dels que van incidir en el nostre engendrament hagués estat diferent (des del Big-Bang fins a aquell dia d'amor dels nostres respectius pares), nosaltres no existiríem.

Aquest sentir que existim enfront de tantes possibilitats universals de no haver existit mai, fa brollar una alegria precisament per existir enmig de la total foscor de la no existència. I aquesta vivència de l'existir que hom sent, és prèvia al raonar.

Aquesta evidència d'existir (que primer cal assaborir lentament per a poder després parlar d'ella amb serietat) no és una abstracció. És, justament, el més real! I plena de conseqüències.

El realisme existencial desitja unir, en el nostre pensar, la realitat i l'existència; la realitat real del nostre ésser. No és una metafísica-fora-de-nosaltres, idealista i amb tanta abstracció que l'ésser se'ns fa gairebé com un fantasma. L'ésser està en nosaltres, que és on vam trobar primer la base més propera, clara i real, per a la possible elaboració d'una teoria de l'ésser. En nosaltres l'ésser no és estranger. Ens és quotidià i diàfan, encara que aquesta diafanitat segueixi deixant-nos en la penombra -i això és bellíssim- l’ineluctable misteri.

El realisme existencial valora l'existència concreta, reconeixent que l'ésser humà és així o no seria mai. Que no podria ser qui és amb un altre tipus d’ésser, per exemple, l'ésser de les pedres o d'un superman o super home.

Una alegria joiosa.

Ser com s'és, contingent, i ser qui s'és, constitueïx la nostra única possibilitat d'existir enmig de l'univers. Hi poden haver molts altres existents, però són altres. Jo no. Hamlet diu amb una calavera a la mà: "Ésser o no ésser, aquesta és la qüestió (o la pregunta)”. El realisme existencial afegeix: "Ésser qui sóc i com sóc, un ésser finit i amb límits, o no ser."

La cruïlla marca aquests dos camins: cap a l'orgull de l'ésser o cap a la humilitat òntica. El primer camí, malgrat es tingui molt orgull per ser, condueix a l’ensuperbiment que fa desitjar tenir un ésser que fos més densament ser, per alliberar-se així dels límits propis de l’ésser humà. Això duu a la desesperació davant la impossibilitat d'assolir aquest desig.

Per contra, la humilitat òntica, és a dir, l'acceptació joiosa del nostre ésser lleu que és la nostra única possibilitat d'existir, duu a l'alegria joiosa d’ésser. I així podem disposar de totes les nostres forces per a desenvolupar de la millor manera possible el ventall de les nostres possibilitats en comptes de fer-les malbé amb improperis i frustracions. I es pot contemplar la bellesa de tota cosa i sentir amb anhel i alhora plàcidament, la solidaritat i l'amistat d’aquells que comparteixen amb nosaltres, igualment sorpresos i joiosos, l'existir.

Cadascú se sentirà aleshores més germà de tots, no tant per la comuna sang humana sinó, encara més profundament, pel mutu existir que és el que més ens enllaça. Actitud necessària per a construir un món més just.

(Alfredo Rubio de Castarlenas, extret de la seva ponència "Una nova actitud: el realisme existencial", pronunciada a les Jornades Interdisciplinàries: ADOLESCENTS DELS NORANTA. OBRIR CAMINS A LA PAU, organitzades per l'Àmbit d'Investigació i Difusió Maria Corral. Barcelona, Espanya, 1989.)