1. L’acceptació d’un mateix, com suggereix el realisme existencial, no condueïx a la passivitat? No s'arriba a l'immobilisme i a l'apatia?

2. Crec que jo hagués existit de totes formes, malgrat que els meus pares no s'haguessin conegut mai. Hauria nascut d'altres pares.

3. El llibre «22 històries clíniques -progressives- de realisme existencial» repeteix moltes vegades la mateixa idea. De què serveix incidir en el mateix?

4. Quina és la visió de l'autor sobre la divinitat? Quina relació té el realisme existencial amb les religions?

5. Si jo existeixo gràcies a situacions tan doloroses de la Història, hagués preferit no existir, i evitar tanta desgràcia.

1. L’acceptació d’un mateix, com suggereix el realisme existencial, no condueïx a la passivitat? No s'arriba a l'immobilisme i a l'apatia?

La visió realista existencial no només no condueïx a l'apatia, sinó que allibera la persona de lligams inútils que li impedeixen créixer i desenvolupar les seves autèntiques potencialitats i la seva creativitat.

Per què?

Es tracta que la persona accepti ser ell o ella concretament, en la seva condició humana personal i irrepetible, que s'expressa en allò que no pot ser canviat: el codi genètic, les condicions que van donar lloc a la seva existència, el seu origen, etc. La persona que realitza aquest assentiment queda alliberada de rancúnies i ressentiments contra el passat, o de fantasies estèrils com haver nascut en altres circumstàncies o d'altres pares. Llavors s'obre a l'amplitud d'allò que pot desenvolupar en si mateixa i en el seu ambient social, en el present. Disposa de les seves energies per a treballar amb entusiasme sobre el que pot ser d'alguna manera transformat o embellit per una acció decidida.

2. Crec que jo hagués existit de totes formes, malgrat que els meus pares no s'haguessin conegut mai. Hauria nascut d'altres pares.

Cadascun de nosaltres és fruit de dues cèl•lules precises i concretes, un espermatozou i un òvul d'entre els molts que tenien els nostres propis pares. En unir-se precisament aquestes dues cèl•lules, s'ha format una persona irrepetible, amb un codi genètic únic. D'altres pares haguessin nascut altres fills; fins i tot dels nostres mateixos pares, però en altres moments, també. Cadascú de nosaltres, certament en altres circumstàncies no hauria existit. El fet que puguem, amb la imaginació, reconstruir el nostre propi origen i imaginar impossibles, no significa que això sigui realment factible ni que aquests somnis siguin de profit en la vida quotidiana.

3. El llibre «22 històries clíniques -progressives- de realisme existencial» repeteix moltes vegades la mateixa idea. Per a què serveix incidir en el mateix?

El fet de prendre consciència i acceptar amb alegria el propi ésser i el dels altres té moltes conseqüències. Les històries d'aquest llibre despleguen i expliquen aquestes conseqüències, que no es redueïxen a la dimensió personal, sinó que també arriben a l'àmbit familiar, social i polític. En les primeres històries l'autor recorda als protagonistes el punt de partença en el qual recolza la seva visió, i quan el llibre avança, els mateixos protagonistes ampliaran a l'autor les noves conseqüències de la primera evidència.

4. Quina és la visió de l'autor sobre la divinitat? Quina relació té el realisme existencial amb les religions?

L'autor no entra en el camp de les religions. Es limita a mostrar unes evidències i algunes de les seves conseqüències, sempre des del que la raó humana pot arribar a assolir amb les seves pròpies forces. Es tracta, no obstant això, d'una raó humil, realista, que fa a la persona reconèixer els seus límits, i adonar-se que és contingent (és a dir, té un inici i un final; no és origen ni recolzament en ella mateixa). Així, l'autor no nega la transcendència, ans al contrari, col•loca el lector en una situació de privilegi que li permetrà obrir-se amb humilitat a la revelació que l'Absolut vulgui oferir.

5. Si jo existeixo gràcies a situacions tan doloroses de la Història, hagués preferit no existir, i evitar tanta desgràcia.

Aquest posicionament, aparentment generós, és trist, inútil i estèril. Trist perquè expressa la poca valoració que una persona fa de la seva pròpia existència; li sap a poc. Inútil, perquè no podem tornar la història enrere, ni canviar-la. I estèril, perquè la pretesa compassió pels que van viure i van morir en el passat, fàcilment roba energia, creativitat i sobretot entusiasme, que hauríem d'emprar per a pal•liar els sofriments dels nostres contemporanis. La tasca que ens correspon és el present.

És va, a més, lamentar-nos del que ha estat causa de la nostra concreta existència, únic tresor real que posseïm. Els mals de la història són realment mals; hem d'aprendre dels errors de la història i això significa sobretot no repetir-los en el present.